3. Anàlisi formal

3.1. Característiques formals plàstiques:

• Dibuix: en el quadre predominen la línia que contorneja les figures.
• Color: no te protagonisme, el color no li interesa. Els colors més utilitzats són el marró, el negre, el blau i el color carn. Contrasta l'ús de colors freds (blau, verd) i càlids (taronja, marrons) que donen vitalitat a les persones i acosten els objectes.
• Llum: utilitza dos tipus de llum: la natural entre les roques, i la més misteriosa i irreal de les figures. Hi ha contrastos de llum i ombra que provoquen l'efecte que el sol il.lumina la imatge. Els personatges, que són el principal, els fa ressaltar més per aconseguir profunditat en la superfície plana. Aqui es pot apreciar la seva teoria de la perspectiva aèria, segons la qual la profunditat en els quadres s'aconsegueix utilitzant tonalitats de blau i que siguin cada vegada menys detallats segons s'allunyen del primer pla, creant així una il.lusió òptica. Utilitza la tècnica del clarobscur en la qual la llum és creadora d'ombres i mitjançant la perspectiva aèria dissecciona l'espai en tres punts, dos en els costats de l'horitzó i un altre cap avall.

Les figures estan plenes d'un profund simbolisme aconseguit per la tècnica del esfumato, entès aquest com la capacitat simultània òptica i pictòrica d'anteposar entre el que mira i les formes, el vel immaterial encara perceptible de l'atmosfera. Per Leonardo la llum no es concep com una gradació gradual de colors en tons diferents, sinó com una lenta fusió del negre i del blanc, donant lloc al seu característic clarobscur. Així el esfumato, aconsegueix crear una superfície suaument vellutada, que fon figura i ambient i, que a més envolta el quadre amb un halo de misteri, a part de fondre així figura i paisatge, sense transicions brusques de llum, de manera que les ombres es fonen gradualment i desapareixen els perfils.

Mitjançant la tècnica del sfumato i la misteriosa utilització de la llum, que es centra en dos focus, un que il.lumina la visió sagrada, en primer terme, i un altre de llum natural que es filtra des del fons, a través de la roques, es aconsegueix una comunió entre la naturalesa i el misteri de la Immaculada Concepció que es representa, produint desconcert, fins i tot des del punt de vista religiós i catòlic.

3.2. Característiques compositives: Leonardo fa ús de la superpocició de plans amb l'objectiu d'aconseguir una major pofunditat en l'escena. per aixì situa en primer pla el grup de la Mare de Déu, el nen Jesús, sant Joan infant i l'arcàngel Uriel; darrera seu, pinta les roques que conformen la cova on es troben els persontages; i finalment entre les forats d'aquestes roques, hi representa un fons paisagístic.

El grup principal s'inscriu dins una composició piramidal perfectament delimitada entre el cap de la Mare de Déu i els cossos dels infants. Cal destacar el joc de relacions entre les mans i les mirades dels personatges, fet que permet parlar de composicó unitària, en la qual totts els personatges es troben interrelacionats.

Leonardo emprea diferents tipus de perpectiva que ell mateix explica en el seu tractat de pintura: '' La perspectiva té tres parts principals: la primera tracta de la disminució de la grandària dels objectes a diverses distancies, o perspectiva lineal; la segona tracta de la degradació dels colors, i la tercera, de la definició dels contorns que tenen els objectes vistos des de varies distàncies, o perpectiva aèria''. En relació a aquestes dues darreres, el pintor italià parla de l'aire que s'interposa entre l'observador i els objectes llunyans, i afirma que les muntanyes semblen blaves i així s'han de pintar. També cal fer esment de l'ús d'arriscats escorços, com ara la mà enlaire de la Mare de Déu.

La Verge és al centre, amb la mà dreta sosté a Joan el Baptista, a qui la Verge està mirant. A la seva esquerra hi ha un àngel assegut més baix que la Verge. Més avall hi ha el nen Jesús assegut, i el també mira a Joan Baptista. La Verge predomina a la imatge.

La composició és una perfecta mostra de l'equilibri classicista que acabarà imposant-se en el segle XVI, sobretot amb les obres de Rafael, admirador de Leonardo. Leonardo planteja una composició piramidal i centrada, ordenada mitjançant la disposició de les figures i per les actituds de les mateixes, que conflueixen en la visió de l'infant com a punt central. El vèrtex superior seria el cap de la Verge, que està de costat i oculta les seves formes corporals sota amplis vestidures i que, en un perfecte escorç estén la seva mà sobre el cap del seu diví fill; està agenollada i protegeix dolçament a Sant Joan nen amb la seva mà dreta, mentre que amb l'esquerra empara i mostra respecte al seu fill. Sant Joan, també agenollat, es mostra en actitud d'adoració estenent les seves mans cap al nen Jesús; darrere seu se situa un bellíssim àngel, que mira de front cap al exterior de la composició, i assenyala a Sant Joan. El nen, enmig de la piràmide compositiva, es veu realçat per la seva actitud bendiciente i la seva il luminació. La posició de les mans dels personatges i les seves actituds marquen un ritme tranquil i van definint un cercle, establert pels caps dels personatges, que complementa la centralitat establerta mitjançant la piràmide compositiva.

La composició racional i equilibrada, els focus lumínics i les seves penombres, així com el propi ús del color, amb tons baixos ocupant superfícies extenses, i tons alts empleats en espais més reduïts i intensos, modelen l'espai, establint plans que es van allunyant, des d'un primer pla molt proper a l'espectador fins a un fons que s'esvaeix en la llunyania, intensificat per la utilització de colors freds, enfront de la gamma dels primers plans.

Leonardo concep la naturalesa com una cosa misteriosa i en continu moviment, quan es refereixen en els seus escrits, parla de tempestes, diluvis, etc ... Sobre aquesta visió de la natura inclou Leonardo a la figura humana, com ho fa en aquesta obra, concebuda com a símbol de la Salvació que, a través de la Verge missatgera, realitza Crist. Les figures es troben a l'entrada d'una espècie de cova, gairebé una cripta natural, que rep la llum des de dalt i des de les obertures del fons. En contra del que és habitual, les figures es distribueixen en forma de creu, seguint les quatre directrius de l'espai.

Jesús s'inclina, en primer terme, cap a l'espai exterior, mentre que Joan Baptista i l'àngel suggereixen d'una expansió lateral i la Verge, que domina el grup, sembla complir el paper d'una cúpula des de la qual baixa la llum. El contrast entre el jardí del primer terme, dibuixat com un lloc de delícies, i la indefinició del fons de la cova i del paisatge rocós i marí, pintat com la naturalesa en destrucció i moviment continu, es suavitza amb les figures religioses que simbolitzen la transició entre una naturalesa sense dominar i la certesa del Paradís. Hi ha un interès pel moviment, naturalesa agitada, que vibra.

- Iconicitat: aquesta obra destaca pel seu realisme, idealisme (cara de la Mare de Déu, angel). El paisatge de fons, que no correspon amb la realitat del paisatge toscà, és un paisatge inventat, de gran força expressiva. Les figures de Leonardo oscil.len entre el femení i el masculí, entre el diví i el terrenal. El seu realisme idealitzat arriba a una minuciositat en el tractament de les teles i, especialment, en les plantes.

3.3. Tècnica i suport: Oli sobre taula. Major duresa. L'oli permet barrejar bé els colors, trasnparenta.