Mare de Déu de les Roques

Pintura italiana de l'Alt Renaixement I.
Mare de Déu de les Roques. Leonardo da Vinci

Laura Fernández ha iniciat l'elaboració d'aquest blog, que és exclusivament per a ús educatiu
Diapositives Leonardo. Mare de Déu de les Roques.

La Mare de Déu de les Roques a la Viquipèdia i a la Wikipedia

Diapositives Mare de Déu de les Roques. Leonardo da Vinci
L'Últim Sopar en alta definició

Vídeo sobre Leonardo da Vinci
Anunciació en alta definició
Sobre la "divina proporció"

Blogs d'Art

1. Context......................2. Estil..............................................................3. Anàlisi formal...............................................4. Interpretació
.....1.1. Històric.................2.1. Característiques del Renaixement...................3.1. Característiques formals plàstiques..................4.1. Tema i iconografia
.....1.2. Cultural ....................2.2. Característiques pintura Alt Renaixement........3.2. Característiques compositives..........................4.2. Significat i funció
...........................................2.2. Característiques de l'autor...............................3.3. Tècnica i suport........................................5. Models i influències

Ampliacions:
1. La Itàlia de l'Alt Renaixement
2. Leonardo da Vinci

Fitxa bàsica

Criteris de correcció de les PAU

Obra 4: La Mare de Déu de les Roques, de Leonardo

a) 1483-1486. Mosaic polític de petites ciutats - estats: Florència, Pisa, Milà, Màntua. Poder dels Mèdici a Florència. A finals de segle auge del papat. Cultura Humanista. Paper iconoclasta de Savonarola. Els descobriments científics forçats per la necessitat de control de nous territoris, impulsen diverses tècniques i disciplines: la cartografia, l’òptica, l’astronomia permeten nous descobriments geogràfics; l’anatomia, la botànica, la zoologia formen part del saber enciclopèdic dels nous artistes.

Puntuació: Cronologia [0’30 punts], històric i cultural [ 0’70 punts].

b) Estil: Renaixentista. El renaixement és un estil que recupera el gust per les arrels clàssiques en l’art, en la filosofia i en la literatura. Un estil que aprofundeix en la recerca científica i tècnica i que crea una tipologia d’artista polifacètic, alhora humanista i científic. L’artista lluita per allunyar-se de la figura de l’artesà agremiat i es fa ressò d’una nova concepció de la vida i de l'ideal de l'home en la recerca d'una ordenació racional del món.

Característiques generals: Perspectiva artificial i perspectiva aèria. Antropocentrisme. Aparició de la figura del mecenes. En arquitectura: Recuperació de l’Antiguitat: arc de mig punt; cúpula de mitja taronja, volta de canó. Noves tipologies: Vil·les; hospitals... Decoració de grotescos. Escultura: Proporcionalitat; cànon de nou caps...Pintura: Simetria; perspectiva geomètrica; Composicions tancades; formes dibuixístiques....

Puntuació: Estil [0’50 punts] 5 característiques [0’10 punts c/u]

c) Característiques formals:Predomini del color sobre el dibuix. Sfumato.

Característiques compositives: La composició s’estructura en tres registres: el primer correspon al grup de la Marededéu, el nen Jesús, sant Joan i l’arcàngel Uriel; el segon a la cova, i el tercer al paisatge del fons. El grup principal s’inscriu dins una composició piramidal perfectament delimitada entre el cap de la Verge i els cossos dels dos infants, el que fa que les figures adquireixin un gran protagonisme fruit de la seva major definició a través del dibuix. Leonardo en el seu Tractat parla dels tres tipus de perspectiva que utilitza en aquesta obra: La perspectiva té tres parts principals: la primera tracta de la disminució de les dimensions dels objectes a diverses distancies, és la perspectiva lineal; la segona tracta de la disminució del color d’acord amb la proximitat o llunyania de les figures i la tercera de la indefinició dels contorns que tenen els objectes vistos des de vàries distàncies o perspectiva aèria. En relació a aquesta darrera visió parla de l’aire que s’interposa entre l’observador i els objectes llunyans, afirmant que les muntanyes semblen blaves i així s’han de pintar. A nivell lumínic, Leonardo utilitza dos tipus de llum: la natural entre les roques i la més misteriosa i irreal de les figures. Un aspecte a destacar és el joc de les mans que, juntament amb les mirades interrelaciona els personatges. Es tracta d’una composició unitària en la que els personatges queden individualitzats gràcies a les mans en diferents escorços, sobre tot amb la mà estesa cap al davant de la Verge. El paisatge del fons no es correspon amb la realitat del paisatge toscà, es tracta d’un paisatge inventat, de gran força expressiva, no d’un paisatge real. Tècnica: oli sobre taula passada a tela.

Puntuació:Característiques formals i compositives[0’80 punts]; Tècnica i suport[0’20 punts]

d) Temàtica: Aquesta obra havia de formar part d’un políptic encarregat a Leonardo i els germans de Predis per la Confraria de la Concepció de l’església de San Francesc el Gran de Milà, però l’obra no va ser acceptada. La Verge en el seu viatge a Egipte fugint d’Herodes, va descansar en una cova on es va trobar amb el nen Joan, cosí de Jesús, a qui havia vetllat i protegit l’arcàngel Uriel. Gràcies a la versió posterior del mateix tema, avui a la National Gallery de Londres, podem distingir les figures dels dos nens. A primera vista sembla que el nen protegit per la Verge és Jesús i el que està a prop de l’arcàngel, Joan. En la versió londinenca, el nen de l’esquerra porta una creu de canyes símbol de Joan i el nen Jesús, beneint, s’assimila a Jesús. L’àngel amb un gest de la mà, absent en la versió londinenca, crea el nexe d’unió conceptual entre els personatges. L’arcàngel Uriel, protector de les persones desvalgudes, i per aquesta raó, protector de Joan a la mort dels seus pares, tanca la composició en el paper de mediador entre els dos nens. Model literari: L’escena, força inusual en la iconografia de l’època, s’inspira en els Apòcrifs del Nou Testament. Significat:El significat de l’obra ha d’associar-se al Misteri de l’Encarnació i Passió, en el que el precursor, Joan, té un paper important com company de jocs i alhora com a visionari de la Passió de Crist. Funció: Devocional.

Puntuació: Tema: [0’50 punts]; Model literari[0’20 punts]; Significat[0’20 punts]; Funció[0’10 punts]

e) PREGUNTA ESPECIAL: Definiu TRES d’aquests cinc termes: manierisme, grotesc, planta de creu grega, quadrattura, volta de canó. [1 punt]

Quattrocento:Nom que es dona al Renaixement italià al segle XV. Grotesc:Motiu decoratiu format per essers fantàstics, vegetals i animals entrellaçats entre si. El nom, prové de la decoració a grutes i ruïnes romanes descobertes a les darreries del segle XV.

Planta de creu grega:Planta en forma de creu, normalment d’una església, en la qual els quatre braços que la configuren son iguals. També: planta d’una església en forma de creu, en la que la nau longitudinal es igual a la nau transversal.

Quadrattura: engany òptic que consisteix a prolongar l’arquitectura mitjançant representacions pictòriques, que creen un il·lusionisme òptic de gran teatralitat.

Volta de canó:volta la coberta de la qual és generada per una mitja circumferència.

També:volta generada per la projecció longitudinal d’un arc de mig punt.

Puntuació: 3 ben definides[1 punt]; 2 ben definides [0’70 punts]; 1 ben definida [0’40 punts]

Nota: El que es valora positivament es que de manera breu es defineixin els termes, encara que es faci amb altres paraules.

Comentari proposat per l’organització de les PAU

FITXA TÈCNICA

Títol: La mare de Déu de les Roques

Autor: Leonardo da Vinci ( Vinci, prop de Florència, 1452 – Clos-Lucé, Amboise, 1519)

Cronologia: 1483-1486

Estil: Renaixement

Tècnica: oli sobre taula passada a tela: 199 x 122 cm..

Tema: Religiós

Localització: Musée du Louvre ( Paris)

L’autor:

Leonardo da Vinci representa l’artista humanista i científic amb més amplis i diversos coneixements del Renaixement italià. Format a Florència, al costat del pintor i escultor Andrea Verrocchio, les seves primeres obres son de temàtica religiosa – Anunciació i Adoració dels Mags (Museu dels Uffizi)- i retratística, com el retrat de Ginevra de’Benzi (NG de Washington). L’any 1482 es trasllada a Milà, a la cort de Ludovico Sforza on realitza l’Últim sopar pel refectori de Santa Maria delle Grazie. De tornada a Florència pinta el quadre de Santa Ana, la Verge i el Nen i el retrat de Mona Lisa, coneguda com La Gioconda, ambdues obres estan, avui, al Louvre. L’any 1516 s’instal·la a França a la Cort de Francesc I. Al marge de la pintura, destaca com a inventor i estudiós de la natura, treballs coneguts a través dels múltiples dibuixos que il·lustren els seus manuscrits. La seva teoria pictòrica, present en els seus escrits farcits de dibuixos, va tenir una forta influència, sent publicada per primera vegada a partir de notes esparses com a Tractat sobre la Pintura, en italià i en francès l’any 1651.

Descripció formal:

La composició s’estructura en tres registres: el primer correspon al grup de la Marededéu, el nen Jesús, sant Joan i l’arcàngel Uriel; el segon a la cova, i el tercer al paisatge del fons. El grup principal s’inscriu dins una composició piramidal perfectament delimitada entre el cap de la Verge i els cossos dels dos infants, el que fa que les figures adquireixin un gran protagonisme fruit de la seva major definició a través del dibuix.

Leonardo en el seu Tractat parla dels tres tipus de perspectiva que utilitza en aquesta obra: La perspectiva té tres parts principals: la primera tracta de la disminució de les dimensions dels objectes a diverses distancies, és la perspectiva lineal; la segona tracta de la disminució del color d’acord amb la proximitat o llunyania de les figures i la tercera de la indefinició dels contorns que tenen els objectes vistos des de vàries distàncies o perspectiva aèria. En relació a aquesta darrera visió parla de l’aire que s’interposa entre l’observador i els objectes llunyans, afirmant que les muntanyes semblen blaves i així s’han de pintar. A nivell lumínic, Leonardo utilitza dos tipus de llum: la natural entre les roques i la més misteriosa i irreal de les figures. Un aspecte a destacar és el joc de les mans que, juntament amb les mirades interrelaciona els personatges. Es tracta d’una composició unitària en la que els personatges queden individualitzats gràcies a les mans en diferents escorços, sobre tot amb la mà estesa cap al davant de la Verge. El paisatge del fons no es correspon amb la realitat del paisatge toscà, es tracta d’un paisatge inventat, de gran força expressiva, no d’un paisatge real.

Temàtica, significat i funció

Aquesta obra havia de formar part d’un políptic encarregat a Leonardo i els germans de Predis per la Confraria de la Concepció de l’església de San Francesc el Gran de Milà, però l’obra no va ser acceptada. L’escena, força inusual en la iconografia de l’època, s’inspira en els Apòcrifs del Nou Testament. La Verge en el seu viatge a Egipte fugint d’Herodes, va descansar en una cova on es va trobar amb el nen Joan, cosí de Jesús, a qui havia vetllat i protegit l’arcàngel Uriel. Gràcies a la versió posterior del mateix tema, avui a la National Gallery de Londres, podem distingir les figures dels dos nens. A primera vista sembla que el nen protegit per la Verge és Jesús i el que està a prop de l’arcàngel, Joan. En la versió londinenca, el nen de l’esquerra porta una creu de canyes símbol de Joan i el nen Jesús, beneint, s’assimila a Jesús. L’àngel amb un gest de la mà, absent en la versió londinenca, crea el nexe d’unió conceptual entre els personatges. L’arcàngel Uriel, protector de les persones desvalgudes, i per aquesta raó, protector de Joan a la mort dels seus pares, tanca la composició en el paper de mediador entre els dos nens. El significat de l’obra ha d’associar-se al Misteri de l’Encarnació i Passió, en el que el precursor, Joan, té un paper important com company de jocs i alhora com a visionari de la Passió de Crist.

Models i influències

Aquesta obra es relaciona amb la versió de Londres, que avui es considera, en part, obra del taller de l’artista. En la representació sorprèn l’absència de Sant Josep, quasi sempre present a la iconografia de l’itinerari de la fugida a Egipte i tema preeminent en els Apòcrifs del Nou Testament. El tema elegit no és gaire comú, raó per la qual va ser poc utilitzat pels pintors del Renaixement tardà, del Manierisme i del Barroc, malgrat les múltiples còpies de l’original leonardesc. Es diferencia de la versió londinenca per la seva laïcitat, ja que contràriament a aquesta, les figures no tenen dibuixades les corones de santedat, ni cap atribut identificatiu, a més de la supressió del gest de la mà d’Uriel envers el Baptista. A nivell compositiu, segueix l’exemple de les Sacra conversatione renaixentistes, després copiades pels pintors del segle XVI italià.

I. COMENTARI ---------------------------------------------------------------

[a) Situeu l'obra en el seu context cronològic, històric i cultural [1 punt]]

1. Context

1.1 Històric:

La Itàlia renaixentista era un mosaic polític format per petites ciutats, com Florència o Milà, dominades per algunes famílies d'aristòcrates o de banquers. En aquest context, als Estats Pontificis, el papa Nicolau V (1447-1455) va reformar roma i va manar la construcció de la basílica de San Pere.

Al segle XVI, les contínues lluites entre Francesc I de França i l'emperador Carles V van convertit Europa en un camp de batalla. Carles d'Habusburg havia aconseguit el títol d'emperador del Sacre Imperi Romano-Germànic en contra de Francesc I. Aquest conflicte va tenir també grans repercucsions a Itàlia, perquè el suport del papa morca frànces va provocar l'assalt de la ciutat de Roma per les tropes imperials l'any 1527 (il sacco di Roma). Aquest fet fou la causa principal de la decadència del papat i de la posterior diàspora de pintors, escultors i arquitectes.

A la Itàlia del Quatroccento, les dinasties de prínceps o tirans, com els de Mèdici a Florència, van ser capaces de mantenir-se en el poder d'algunes ciutats durant molts anys. a la resta d'Europa, sobretot a partir del segle XVI, els monarques governaven amb el suport de la burgesia urbana, que lentament, pero de manera progressiva, va anar guanyant influència en relació amb la noblesa.

En el terreny econòmic, al final del segle XV es va produir un creixement notable de resultes de l'activitat manufacturera i comercial d'Alemanya i dels descobriments geogràfics d'Espanya i Portugal, gràcies als quals començaren a arribar a Europa l'or i la plata procedents d'Amèrica. Aquesta nova riquesa va repercutir en l'art, perquè gràcies al poder econòmic es va produir un major desenvolupament cultural a les corts dels reis i la residència dels mecenes del segle XVI.

La reforma protestant de Martí Luter canvià el mapa religiós europeu; el cisma d'Anglaterra promogut per Enric VIII fou un dels episodis més notables. El papa Pau III va convocar, amb el suport de CArles V, el Concili de Trento (1541-1563) i va intentar la reforma de l'Església de Roma (Contrareforma), la ideologia de la qual va nodrir de contingut l'art realitzat durant l'època barroca als països catòlics.

2. Cultural:

Al llarg del segle XV les noves tendències artístiques es van desenvolupar a Itàlia. Florència, Roma i les escoles del nord d'Itàlia -Venècia, Pàrdua i Ferrara- van ser els centres de produccó artística més importants.

Al segle XVI, amb posterioritat a il sacco di Roma, el Renaixement es va estendre per tot Europa a través dels anomenats artistes vagi (viatgers) i gràcies als contactes i als viatges d'artistes d'arreu d'Europa a Itàlia.

Es desenvolupen així nous centres artístics, alguns de molt particulars, com l'escola alemanya, l'escola flamenca, l'escola espanyola i, amb un relleu menor, l'escola anglesa.

Cronològicament, el Renaixement comprèn dos períodes: el Quattrocento (segle XV) i el Cinquecento (segle XVI), termes italians que, juntament amb el moviment manierista (segle XVI), defineixen les tendències artístiques d'aquesta època. El Manierisme es desenvolupa juntament amb un classicisme que és deutor de les propostes ''quattrocentistes''.

[b) A quin estil pertany. Enumereu cinc característiques formals i/o conceptuals d'aquest estil [1 punt]]

2. Estil

2.1. Característiques del Renaixement:

El Renaixement consisteix en recuperar l'art del pasat pero hi ha una clara continuitat amb el gòtic (art medieval). Es produeix a la primera meitat del segle XV i va començar a Florència però després va pasar a altres llocs. Es donen abanços significatius: la realitat es representable i hi ha un interes per l'art del pasat. Les sevs característiques principals són:

Idees humanistes: l´home es el centre de l'univers (antropocentrisme). Tot gira entorn a ell.
Admiració per l'antigüitat clàssica: Grecia i Roma.
Presència i exaltació de la naturalesa: es bella, equilibrada, elegant, armoniosa. L'home renaixentista es sent feliç i abraça la naturalesa.

El renaixement esta dividit en dues etapes:

Quattrocento: Disseny i perspectiva, recuperació del nu humà, conquesta de la representació naturalista de la realitat, surgeix la figura de l'artista creador que va portar a la categoría d'autor, l´home es l'obra més perfecte de Déu, es pinta la figura humana independentment del que es representi, representació dels cuadres amb perspectiva (profunditat).

2.2. Característiques de la pintura de l'Alt Renaixement en Itàlia:

Cinquecento: Segueix treballant sobretot temàtica religiosa, però es tracten també altres temes. Els pintors ja no s'obsessionen amb la perspectiva lineal i geomètrica, sinó que procuren una major naturalitat en les seves obres. Aconsegueixen així un classicisme que expressa un món en ordre i perfectament equilibrat entre forces aparentment contraposades com la dualitat entre el real i l'irreal o el moviment i el repòs. Busquen el model ideal que subjau a les formes naturals del cos humà. El rigor en la composició, amb tendència a adoptar formes piramidals, produeixen aquesta sensació d'ordre i equilibri. Les figures es col.loquen per tant, dins d'un clar triangle, relacionant-se entre elles per les mirades i les mans. Generalment, els grans mestres tendeixen a donar més importància al dibuix que al color. Al mateix temps, el dibuix va perdent preeminència, a mesura que els contorns es van difuminant, amb el que s'aconsegueix un clarobscur de llums i ombres que permeten modelar suaument les figures perquè apareguin més arrodonides. D'aquesta manera s'aconsegueix una major sensació de volum i, en el paisatge, la profunditat de la perspectiva aèria o cromàtica, per contraposició a l'estricta perspectiva geomètrica porpias del Quattrocento.

L'obra de la que parlem en quest blog pertany al Cinquecento.

2.3. Característiques de la pintura de Leonardo da Vinci: Leonardo da Vinci (Vinci, Toscana, 15 d'abril de 1452 - Amboise, 2 de maig de 1519) fou un artista florentí i un home d'un esperit universal, a la vegada, científic, enginyer, inventor, anatomista, pintor, escultor, arquitecte, urbanista, naturalista, músic, poeta, filòsof i escriptor.

Leonardo fou alumne del cèlebre pintor florentí Andrea del Verrocchio. Els seus primers treballs importants foren realitzats al servei del duc Lluís Maria Sforza a Milà. Posteriorment treballà a Roma, Bolonya i Venècia, i passà els últims anys de la seva vida a França, tot acceptant la invitació del rei Francesc I de França.

Leonardo de Vinci sovint ha estat descrit com l'arquetip i el símbol de l'home del Renaixement, un geni universal, un filòsof humanista amb una curiositat il·limitada, i una gran força creativa. Ha estat considerat com un dels pintors més destacats de tots els temps i potser la persona més polifacètica i talentosa en un major nombre d'àmbits diferents.

Leonardo és més conegut com a pintor; dues de les seves obres, La Gioconda i El Sant Sopar, són pintures molt cèlebres, sovint copiades i parodiades;el seu dibuix de l'Home de Vitruvi ha estat igualment reproduït en nombrosos treballs. Només han sobreviscut fins a l'actualitat una quinzena d'obres; aquest petit nombre és una conseqüència del temps que dedicava a les seves constants experimentacions tècniques, i a la seva procrastinació crònica. Malgrat tot, aquestes poques obres, i tot el que apareix als seus quaderns plens de dibuixos, diagrames científics i reflexions sobre la naturalesa de la pintura, han estat un important llegat per a les següents generacions d'artistes, equiparable, salvant les distàncies, al llegat de Miquel Àngel.

Com a enginyer i inventor, Leonardo desenvolupà idees molt avançades per l'època que vivia, des de l'helicòpter, al carro de combat, el submarí o, fins i tot, l'automòbil. Molt pocs dels seus projectes arribaren a ser construïts; ni tan sols no eren realitzables a la llum dels coneixements del seu temps, però algunes de les seves petites invencions, com una màquina per a mesurar el límit elàstic d'un cable, entren en el món de la manufactura. En tant que científic, les aportacions de Leonardo van contribuir a desenvolupar el coneixement en els àmbits tan diversos com l'anatomia, l'enginyeria civil i l'òptica.

[c) Expliqueu les característiques formals (dibuix, color...); compositives (estructura, línia d'horitzó, perspectiva...); tècniques (oli, fresc, tremp...); i de suport de l'obra [1 punt]]

3. Anàlisi formal

3.1. Característiques formals plàstiques:

Dibuix: en el quadre predominen la línia que contorneja les figures.
Color: no te protagonisme, el color no li interesa. Els colors més utilitzats són el marró, el negre, el blau i el color carn. Contrasta l'ús de colors freds (blau, verd) i càlids (taronja, marrons) que donen vitalitat a les persones i acosten els objectes.
Llum: utilitza dos tipus de llum: la natural entre les roques, i la més misteriosa i irreal de les figures. Hi ha contrastos de llum i ombra que provoquen l'efecte que el sol il.lumina la imatge. Els personatges, que són el principal, els fa ressaltar més per aconseguir profunditat en la superfície plana. Aqui es pot apreciar la seva teoria de la perspectiva aèria, segons la qual la profunditat en els quadres s'aconsegueix utilitzant tonalitats de blau i que siguin cada vegada menys detallats segons s'allunyen del primer pla, creant així una il.lusió òptica. Utilitza la tècnica del clarobscur en la qual la llum és creadora d'ombres i mitjançant la perspectiva aèria dissecciona l'espai en tres punts, dos en els costats de l'horitzó i un altre cap avall.

Les figures estan plenes d'un profund simbolisme aconseguit per la tècnica del esfumato, entès aquest com la capacitat simultània òptica i pictòrica d'anteposar entre el que mira i les formes, el vel immaterial encara perceptible de l'atmosfera. Per Leonardo la llum no es concep com una gradació gradual de colors en tons diferents, sinó com una lenta fusió del negre i del blanc, donant lloc al seu característic clarobscur. Així el esfumato, aconsegueix crear una superfície suaument vellutada, que fon figura i ambient i, que a més envolta el quadre amb un halo de misteri, a part de fondre així figura i paisatge, sense transicions brusques de llum, de manera que les ombres es fonen gradualment i desapareixen els perfils.

Mitjançant la tècnica del sfumato i la misteriosa utilització de la llum, que es centra en dos focus, un que il.lumina la visió sagrada, en primer terme, i un altre de llum natural que es filtra des del fons, a través de la roques, es aconsegueix una comunió entre la naturalesa i el misteri de la Immaculada Concepció que es representa, produint desconcert, fins i tot des del punt de vista religiós i catòlic.

3.2. Característiques compositives: Leonardo fa ús de la superpocició de plans amb l'objectiu d'aconseguir una major pofunditat en l'escena. per aixì situa en primer pla el grup de la Mare de Déu, el nen Jesús, sant Joan infant i l'arcàngel Uriel; darrera seu, pinta les roques que conformen la cova on es troben els persontages; i finalment entre les forats d'aquestes roques, hi representa un fons paisagístic.

El grup principal s'inscriu dins una composició piramidal perfectament delimitada entre el cap de la Mare de Déu i els cossos dels infants. Cal destacar el joc de relacions entre les mans i les mirades dels personatges, fet que permet parlar de composicó unitària, en la qual totts els personatges es troben interrelacionats.

Leonardo emprea diferents tipus de perpectiva que ell mateix explica en el seu tractat de pintura: '' La perspectiva té tres parts principals: la primera tracta de la disminució de la grandària dels objectes a diverses distancies, o perspectiva lineal; la segona tracta de la degradació dels colors, i la tercera, de la definició dels contorns que tenen els objectes vistos des de varies distàncies, o perpectiva aèria''. En relació a aquestes dues darreres, el pintor italià parla de l'aire que s'interposa entre l'observador i els objectes llunyans, i afirma que les muntanyes semblen blaves i així s'han de pintar. També cal fer esment de l'ús d'arriscats escorços, com ara la mà enlaire de la Mare de Déu.

La Verge és al centre, amb la mà dreta sosté a Joan el Baptista, a qui la Verge està mirant. A la seva esquerra hi ha un àngel assegut més baix que la Verge. Més avall hi ha el nen Jesús assegut, i el també mira a Joan Baptista. La Verge predomina a la imatge.

La composició és una perfecta mostra de l'equilibri classicista que acabarà imposant-se en el segle XVI, sobretot amb les obres de Rafael, admirador de Leonardo. Leonardo planteja una composició piramidal i centrada, ordenada mitjançant la disposició de les figures i per les actituds de les mateixes, que conflueixen en la visió de l'infant com a punt central. El vèrtex superior seria el cap de la Verge, que està de costat i oculta les seves formes corporals sota amplis vestidures i que, en un perfecte escorç estén la seva mà sobre el cap del seu diví fill; està agenollada i protegeix dolçament a Sant Joan nen amb la seva mà dreta, mentre que amb l'esquerra empara i mostra respecte al seu fill. Sant Joan, també agenollat, es mostra en actitud d'adoració estenent les seves mans cap al nen Jesús; darrere seu se situa un bellíssim àngel, que mira de front cap al exterior de la composició, i assenyala a Sant Joan. El nen, enmig de la piràmide compositiva, es veu realçat per la seva actitud bendiciente i la seva il luminació. La posició de les mans dels personatges i les seves actituds marquen un ritme tranquil i van definint un cercle, establert pels caps dels personatges, que complementa la centralitat establerta mitjançant la piràmide compositiva.

La composició racional i equilibrada, els focus lumínics i les seves penombres, així com el propi ús del color, amb tons baixos ocupant superfícies extenses, i tons alts empleats en espais més reduïts i intensos, modelen l'espai, establint plans que es van allunyant, des d'un primer pla molt proper a l'espectador fins a un fons que s'esvaeix en la llunyania, intensificat per la utilització de colors freds, enfront de la gamma dels primers plans.

Leonardo concep la naturalesa com una cosa misteriosa i en continu moviment, quan es refereixen en els seus escrits, parla de tempestes, diluvis, etc ... Sobre aquesta visió de la natura inclou Leonardo a la figura humana, com ho fa en aquesta obra, concebuda com a símbol de la Salvació que, a través de la Verge missatgera, realitza Crist. Les figures es troben a l'entrada d'una espècie de cova, gairebé una cripta natural, que rep la llum des de dalt i des de les obertures del fons. En contra del que és habitual, les figures es distribueixen en forma de creu, seguint les quatre directrius de l'espai.

Jesús s'inclina, en primer terme, cap a l'espai exterior, mentre que Joan Baptista i l'àngel suggereixen d'una expansió lateral i la Verge, que domina el grup, sembla complir el paper d'una cúpula des de la qual baixa la llum. El contrast entre el jardí del primer terme, dibuixat com un lloc de delícies, i la indefinició del fons de la cova i del paisatge rocós i marí, pintat com la naturalesa en destrucció i moviment continu, es suavitza amb les figures religioses que simbolitzen la transició entre una naturalesa sense dominar i la certesa del Paradís. Hi ha un interès pel moviment, naturalesa agitada, que vibra.

- Iconicitat: aquesta obra destaca pel seu realisme, idealisme (cara de la Mare de Déu, angel). El paisatge de fons, que no correspon amb la realitat del paisatge toscà, és un paisatge inventat, de gran força expressiva. Les figures de Leonardo oscil.len entre el femení i el masculí, entre el diví i el terrenal. El seu realisme idealitzat arriba a una minuciositat en el tractament de les teles i, especialment, en les plantes.

3.3. Tècnica i suport: Oli sobre taula. Major duresa. L'oli permet barrejar bé els colors, trasnparenta.

[d) Expliqueu el tema representat. Iconografia. Significat i funció. [1 punt]]

4. Interpretació

4.1. Tema i iconografia:

Tema: Evangeli apòcrif. Fugida d'Egipte. Trobada amb el nen Joan sota la protecció de l'arcangel Uriel, cosí segon de Jesús.
Iconografia: Leonardo va triar pintar un moment apòcrif de la infància de Crist, quan Joan Baptista nen, orfe, refugiat dins d'una gruta i protegit per un ángel, troba a la Sagrada Família en la seva fugida a Egipte. D'acord amb la interpretació tradicional de les pintures, representen la Mare de Déu en el centre, empenyent a Juan cap a Jesús, que seu amb l'àngel Uriel. Jesús està beneint Joan, que estén la seva mà en un gest d'oració. En aquest quadre, tal com ho pinta Leonardo, Joan reconeix i venera al Nen com Crist. Àngel: esperit pur, sense sexe, materia ni maldat. Són els missatgers de déu. Desaparició del nimbe.

4.2. Significat i funció: Sant Joan anuncia l'arribada del Senyor i que s'ha de fer penitència per preparar-se per l'arribada de Crist.

4.3. Encàrrec: Aquest cuadre havia de formar part d'un políptic encarregat conjuntament a Leonardo i als germans Evangelista i Giovanni de Predis, per la Confraria de la Concepció de l'església de San Francesc el Gran de Milà, que no en va acceptar el resultat final.

[Altres aspectes rellevants]

5. Models i influències

L'esquema compositiu de l'obra segueix l'exemple de les SagradesConverses, és a dir, les composicións iniciades al Quattrocento italià, en les quals la Mare de Déu i el Nen Jesús apareixen rodejats de personatges, aconseguint crear un espai unitari en el qual ells són el focus central. Aquesta estructura va ser molt utilitzada per pintors com Fra Angelico o Fra Filippo Lippi i més endavant per artistes manieristes com Andrea del Sarto.

- Valoració: El tema escollit per Leonardo en aquest quadre no és molt comú, raó per la qual va ser poc utilitzat pels pintors del Renaixement tardà, del Manierisme i del Barroc, malgrat les moltes còpies de l'original de Leonardo.

Cal destacar també l'ús de la perspectiva aèria, una aportació tècnica de Leonardo a la pintura moderna, que va tenir una gran repercusió en l'art europeu posterior.