El Renaixement consisteix en recuperar l'art del pasat pero hi ha una clara continuitat amb el gòtic (art medieval). Es produeix a la primera meitat del segle XV i va començar a Florència però després va pasar a altres llocs. Es donen abanços significatius: la realitat es representable i hi ha un interes per l'art del pasat. Les sevs característiques principals són:
- Idees humanistes: l´home es el centre de l'univers (antropocentrisme). Tot gira entorn a ell.
- Admiració per l'antigüitat clàssica: Grecia i Roma.
- Presència i exaltació de la naturalesa: es bella, equilibrada, elegant, armoniosa. L'home renaixentista es sent feliç i abraça la naturalesa.
- Quattrocento: Disseny i perspectiva, recuperació del nu humà, conquesta de la representació naturalista de la realitat, surgeix la figura de l'artista creador que va portar a la categoría d'autor, l´home es l'obra més perfecte de Déu, es pinta la figura humana independentment del que es representi, representació dels cuadres amb perspectiva (profunditat).
2.2. Característiques de la pintura de l'Alt Renaixement en Itàlia:
- Cinquecento: Segueix treballant sobretot temàtica religiosa, però es tracten també altres temes. Els pintors ja no s'obsessionen amb la perspectiva lineal i geomètrica, sinó que procuren una major naturalitat en les seves obres. Aconsegueixen així un classicisme que expressa un món en ordre i perfectament equilibrat entre forces aparentment contraposades com la dualitat entre el real i l'irreal o el moviment i el repòs. Busquen el model ideal que subjau a les formes naturals del cos humà. El rigor en la composició, amb tendència a adoptar formes piramidals, produeixen aquesta sensació d'ordre i equilibri. Les figures es col.loquen per tant, dins d'un clar triangle, relacionant-se entre elles per les mirades i les mans. Generalment, els grans mestres tendeixen a donar més importància al dibuix que al color. Al mateix temps, el dibuix va perdent preeminència, a mesura que els contorns es van difuminant, amb el que s'aconsegueix un clarobscur de llums i ombres que permeten modelar suaument les figures perquè apareguin més arrodonides. D'aquesta manera s'aconsegueix una major sensació de volum i, en el paisatge, la profunditat de la perspectiva aèria o cromàtica, per contraposició a l'estricta perspectiva geomètrica porpias del Quattrocento.
2.3. Característiques de la pintura de Leonardo da Vinci: Leonardo da Vinci (Vinci, Toscana, 15 d'abril de 1452 - Amboise, 2 de maig de 1519) fou un artista florentí i un home d'un esperit universal, a la vegada, científic, enginyer, inventor, anatomista, pintor, escultor, arquitecte, urbanista, naturalista, músic, poeta, filòsof i escriptor.Leonardo fou alumne del cèlebre pintor florentí Andrea del Verrocchio. Els seus primers treballs importants foren realitzats al servei del duc Lluís Maria Sforza a Milà. Posteriorment treballà a Roma, Bolonya i Venècia, i passà els últims anys de la seva vida a França, tot acceptant la invitació del rei Francesc I de França.
Leonardo de Vinci sovint ha estat descrit com l'arquetip i el símbol de l'home del Renaixement, un geni universal, un filòsof humanista amb una curiositat il·limitada, i una gran força creativa. Ha estat considerat com un dels pintors més destacats de tots els temps i potser la persona més polifacètica i talentosa en un major nombre d'àmbits diferents.
Leonardo és més conegut com a pintor; dues de les seves obres, La Gioconda i El Sant Sopar, són pintures molt cèlebres, sovint copiades i parodiades;el seu dibuix de l'Home de Vitruvi ha estat igualment reproduït en nombrosos treballs. Només han sobreviscut fins a l'actualitat una quinzena d'obres; aquest petit nombre és una conseqüència del temps que dedicava a les seves constants experimentacions tècniques, i a la seva procrastinació crònica. Malgrat tot, aquestes poques obres, i tot el que apareix als seus quaderns plens de dibuixos, diagrames científics i reflexions sobre la naturalesa de la pintura, han estat un important llegat per a les següents generacions d'artistes, equiparable, salvant les distàncies, al llegat de Miquel Àngel.
Com a enginyer i inventor, Leonardo desenvolupà idees molt avançades per l'època que vivia, des de l'helicòpter, al carro de combat, el submarí o, fins i tot, l'automòbil. Molt pocs dels seus projectes arribaren a ser construïts; ni tan sols no eren realitzables a la llum dels coneixements del seu temps, però algunes de les seves petites invencions, com una màquina per a mesurar el límit elàstic d'un cable, entren en el món de la manufactura. En tant que científic, les aportacions de Leonardo van contribuir a desenvolupar el coneixement en els àmbits tan diversos com l'anatomia, l'enginyeria civil i l'òptica.
