FITXA TÈCNICA
Títol: La mare de Déu de les Roques
Autor: Leonardo da Vinci ( Vinci, prop de Florència, 1452 – Clos-Lucé, Amboise, 1519)
Cronologia: 1483-1486
Estil: Renaixement
Tècnica: oli sobre taula passada a tela: 199 x 122 cm..
Tema: Religiós
Localització: Musée du Louvre ( Paris)
L’autor:
Leonardo da Vinci representa l’artista humanista i científic amb més amplis i diversos coneixements del Renaixement italià. Format a Florència, al costat del pintor i escultor Andrea Verrocchio, les seves primeres obres son de temàtica religiosa – Anunciació i Adoració dels Mags (Museu dels Uffizi)- i retratística, com el retrat de Ginevra de’Benzi (NG de Washington). L’any 1482 es trasllada a Milà, a la cort de Ludovico Sforza on realitza l’Últim sopar pel refectori de Santa Maria delle Grazie. De tornada a Florència pinta el quadre de Santa Ana, la Verge i el Nen i el retrat de Mona Lisa, coneguda com La Gioconda, ambdues obres estan, avui, al Louvre. L’any 1516 s’instal·la a França a la Cort de Francesc I. Al marge de la pintura, destaca com a inventor i estudiós de la natura, treballs coneguts a través dels múltiples dibuixos que il·lustren els seus manuscrits. La seva teoria pictòrica, present en els seus escrits farcits de dibuixos, va tenir una forta influència, sent publicada per primera vegada a partir de notes esparses com a Tractat sobre la Pintura, en italià i en francès l’any 1651.
Descripció formal:
La composició s’estructura en tres registres: el primer correspon al grup de la Marededéu, el nen Jesús, sant Joan i l’arcàngel Uriel; el segon a la cova, i el tercer al paisatge del fons. El grup principal s’inscriu dins una composició piramidal perfectament delimitada entre el cap de la Verge i els cossos dels dos infants, el que fa que les figures adquireixin un gran protagonisme fruit de la seva major definició a través del dibuix.
Leonardo en el seu Tractat parla dels tres tipus de perspectiva que utilitza en aquesta obra: La perspectiva té tres parts principals: la primera tracta de la disminució de les dimensions dels objectes a diverses distancies, és la perspectiva lineal; la segona tracta de la disminució del color d’acord amb la proximitat o llunyania de les figures i la tercera de la indefinició dels contorns que tenen els objectes vistos des de vàries distàncies o perspectiva aèria. En relació a aquesta darrera visió parla de l’aire que s’interposa entre l’observador i els objectes llunyans, afirmant que les muntanyes semblen blaves i així s’han de pintar. A nivell lumínic, Leonardo utilitza dos tipus de llum: la natural entre les roques i la més misteriosa i irreal de les figures. Un aspecte a destacar és el joc de les mans que, juntament amb les mirades interrelaciona els personatges. Es tracta d’una composició unitària en la que els personatges queden individualitzats gràcies a les mans en diferents escorços, sobre tot amb la mà estesa cap al davant de la Verge. El paisatge del fons no es correspon amb la realitat del paisatge toscà, es tracta d’un paisatge inventat, de gran força expressiva, no d’un paisatge real.
Temàtica, significat i funció
Aquesta obra havia de formar part d’un políptic encarregat a Leonardo i els germans de Predis per la Confraria de la Concepció de l’església de San Francesc el Gran de Milà, però l’obra no va ser acceptada. L’escena, força inusual en la iconografia de l’època, s’inspira en els Apòcrifs del Nou Testament. La Verge en el seu viatge a Egipte fugint d’Herodes, va descansar en una cova on es va trobar amb el nen Joan, cosí de Jesús, a qui havia vetllat i protegit l’arcàngel Uriel. Gràcies a la versió posterior del mateix tema, avui a la National Gallery de Londres, podem distingir les figures dels dos nens. A primera vista sembla que el nen protegit per la Verge és Jesús i el que està a prop de l’arcàngel, Joan. En la versió londinenca, el nen de l’esquerra porta una creu de canyes símbol de Joan i el nen Jesús, beneint, s’assimila a Jesús. L’àngel amb un gest de la mà, absent en la versió londinenca, crea el nexe d’unió conceptual entre els personatges. L’arcàngel Uriel, protector de les persones desvalgudes, i per aquesta raó, protector de Joan a la mort dels seus pares, tanca la composició en el paper de mediador entre els dos nens. El significat de l’obra ha d’associar-se al Misteri de l’Encarnació i Passió, en el que el precursor, Joan, té un paper important com company de jocs i alhora com a visionari de la Passió de Crist.
Models i influències
Aquesta obra es relaciona amb la versió de Londres, que avui es considera, en part, obra del taller de l’artista. En la representació sorprèn l’absència de Sant Josep, quasi sempre present a la iconografia de l’itinerari de la fugida a Egipte i tema preeminent en els Apòcrifs del Nou Testament. El tema elegit no és gaire comú, raó per la qual va ser poc utilitzat pels pintors del Renaixement tardà, del Manierisme i del Barroc, malgrat les múltiples còpies de l’original leonardesc. Es diferencia de la versió londinenca per la seva laïcitat, ja que contràriament a aquesta, les figures no tenen dibuixades les corones de santedat, ni cap atribut identificatiu, a més de la supressió del gest de la mà d’Uriel envers el Baptista. A nivell compositiu, segueix l’exemple de les Sacra conversatione renaixentistes, després copiades pels pintors del segle XVI italià.
